Ressenya cinematogràfica

En aquest blog hem tractat les vessants de la dona al poder en el món empresarial i dels mitjans de comunicació, apropant-nos a la trajectòria d’Oprah Winfrey i entrevistant Amparo Moreno. Continuant amb la filosofia de la nostra declaració d’intencions, creiem pertinent dedicar una entrada al paper de les dones en les relacions de parella.

Així, veiem en el món de la gran pantalla una bona manera d’explicar un cas referent a aquesta temàtica, tot i que serà des d’un punt de vista molt peculiar: és el cas de dues dones, una ja morta, que utilitzaran el seu poder per fer explotar una parella. Es tracta de la pel·lícula Rebecca, de la qual ara us presentem una ressenya.

Rebecca: Quan el poder traspassa els límits de la vida

Rebecca és una producció de 1940 dirigida per l’il·lustre director Alfred Hitchcock que, amb aquest film, començava una llarga carrera per Hollywood després d’iniciar el seu ascens a la fama a la Gran Bretanya. Produïda per David O. Selznick, la pel·lícula és una adaptació de la novel·la homònima de Daphne du Maurier escrita el 1938. Es tracta d’un thriller psicològic que gira al voltant de les dificultats d’una parella per reeixir en la relació, ja que s’han enfrontat amb l’ombra de la primera esposa del marit, ja difunta, que es transforma en una mansió tan gran com hostil. A més, té una afèrrima aliada, la majordoma de la casa.

La història comença a Montecarlo, quan Maxim de Winter, un aristòcrata vidu, coneix l’acompanyant d’una dona rica. De Winter i la noia, de la qual mai se’n diu el nom, s’enamoren i en poques setmanes decideixen casar-se. Maxim, el personatge que encarna l’actor Laurence Olivier –també conegut pel seu paper de Cras a Espartac, de Stanley Kubrick– porta la seva dona a viure a Manderley, la gran mansió que té a Cornualla. Allà comença una trama on també pren rellevància Mrs. Danvers, l’antagonista. És la majordoma de la casa, ja des dels temps de l’antiga mestressa, Rebecca, difunta en circumstàncies que no s’expliciten.

El personatge que representa Judith Anderson es mostra clarament obsessionada amb Rebecca i es pren molt malament l’arribada de la nova hostessa. Insistentment la intimida fent-li veure que l’escenari no està fet per a ella i que Rebecca era insubstituïble. A banda, la dona de Maxim es troba sovint envoltada de roba, mobiliari o d’altres coses que recorden Rebecca. Per exemple, qualsevol coixí, manta o estovalles tenen brodada una R que indica la inicial de l’antiga mestressa. Gràcies a tots aquests recursos, Hitchcock transmet de forma magistral una atmosfera asfixiant, ja que sembla que la pròpia mansió sigui hostil a la nouvinguda i es vagi tancant poc a poc al seu voltant. Mrs. Danvers, a més, s’ocupa especialment de cuidar i conservar les propietats de Rebecca tal i com les va deixar el dia de la seva mort, la qual cosa pot fer pensar en una relació lèsbica entre les dues, o com a mínim una atracció més enllà de la servitud per part de Danvers. Així s’insinua al llarg de tot el film, a través de metàfores i altres recursos simbòlics, als quals Hitchcock ens té molt acostumats.
.
La pressió de la majordoma és tal que la dona de Maxim de Winter, interpretada per Joan Fontaine, comença a agafar inseguretat envers el seu home, ja que Danvers li fa veure que ell encara està enamorat de Rebecca. A més, se sent cada vegada més angoixada, creu que no està a l’altura de la difunta mestressa. Està totalment eclipsada per un cadàver. Seria un clar reflex d’una dona assetjada psicològicament, com n’hi ha tantes avui dia i des d’aquí intentem denunciar.

En una de les escenes més memorables, que ja ha passat als annals del cinema, una Joan Fontaine, que broda el seu paper, es posa a plorar i se situa davant d’un finestral obert. La majordoma, freda, incisiva, maligna, li aconsella que se suïcidi. La senyora De Winter està desesperada, perduda i s’adona del seu fracàs, ja que el poder de Rebecca és tal que es creu sense sortida. S’escenifica així la desesperació de la protagonista, desvalguda, sola i totalment anul·lada davant l’ombra de Rebecca.

Aquesta és la història d’una dona difunta que va tenir molt poder a casa, en les relacions amb el seu home, ja que tot i que s’explica indirectament, sabem que no estava gens sotmesa a ell, sinó que tenia via lliure per actuar com volgués a causa de l’estatus social del seu marit. Havien de guardar les aparences, però en realitat, es tractava d’un matrimoni mort. També veiem un important poder de la majordoma de la casa que, gràcies a la seva influència i perseverança, crea problemes a una parella, tot i la inferioritat que li suposa el seu càrrec a la casa. Quant al matrimoni, que representen Joan Fontaine i Laurence Olivier, no podem analitzar quin rol té cadascú en la vida de parella. No obstant això, sí que queda ben palès en la trama que la dona és la nouvinguda en la situació i juga un paper d’inexperta. No duu la iniciativa per la incomoditat que li suposa Manderley i tot el que envolta el fantasma de Rebecca. Per acabar, a nivell tècnic el film destaca per l’ús de les llums i ombres, que creen un ambient trist i lúgubre, que representa en tot moment l’estat d’ànim de la jove protagonista.

L'entrevista

A.Moreno: “Els mitjans han col·laborat a mantenir el model masculí”

Amparo Moreno va ser regidora i tinent d’alcalde de l’Ajuntament de Tortosa entre el 2003 i el 2007. Sensibilitzada amb la causa feminista, ha col·laborat amb l’Associació de Dones Periodistes, la revista Vindicación Feminista, i ha publicat un llibre sobre el tema titulat De qué hablamos cuando hablamos del hombre (Treinta años de crítica y alternativas al pensamiento androcéntrico). Actualment és vicedegana del Col·legi de Periodistes de Catalunya i Coordinadora de la llicenciatura de Periodisme de la UAB.

Quina ha estat l’evolució de les dones en l’àmbit dels mitjans de comunicació? L’evolució de la presència de les dones en aquest àmbits durant les últimes dècades ha estat més lenta respecte d’altres professions, sobretot si es té en compte els càrrecs d’alta responsabilitat. Per una banda, la incorporació de dones com a estudiants ha sigut molt ràpida. Ja sabeu que hi ha més noies que nois, la qual cosa no passava al principi. Tot i així, aquest canvi no ha afectat en la mateixa mesura als càrrecs de responsabilitat i poder, per raons diverses. Una d’elles és la persistència d’uns models androcèntrics de la professió i els poders vinculats no només als mitjans sinó també al seu coneixement. I, per tant, afecta tant al periodisme com a la universitat i a les institucions polítiques. D’una banda, els poders tenen aquests esquemes sobre els homes molt interioritzats i els han aplicat; de l’altra, a les dones, quan ens toca intervenir al terreny de joc, també ens fa plantejar fins a quin punt volem jugar-hi. Això fa que, a vegades, es digui que són les mateixes noies les que no volen tenir càrrecs de responsabilitat. En general, l’acceptació de les dones a la feina ha costat tant perquè hi ha el problema de l’educació i normalment fa que hi hagi una selecció i que acabin sobrevivint les que hi han posat més ganes, força, dedicació i treball. I perquè siguis reconeguda i et guanyis un lloc, normalment, has de treballar i demostrar el doble o més que ells [els homes].

Quines són les entitats que lluiten per la normalització de la tasca de la dona? Destaqui’n algunes.
Des de la democràcia s’han creat diversos centres, com el Instituto de la Mujer, o l’Institut Català de les Dones. Al Col·legi de Periodistes hi ha l’Associació Catalana de Dones Periodistes. A la universitat també es van desenvolupar els estudis des de la perspectiva de les dones, concretament, des de l’equip de recerca més antic del departament, el Feminari de la Cultura de Masses. Des d’aquest feminari s’han anat desenvolupant uns centres d’estudi en el qual hi ha diferents línies. La línia predominant és la dels estudis de gènere, crítica del pensament androcèntric i partidaris d’altres visions, més etnocentristes, ni androcentristes ni ginecocèntriques. La veritat general és que s’està explicant el món acadèmic com a correcte. No obstant això, resulta que s’han construït explicacions sense tenir en compte, si més no, el 50% de la població (les dones). I aquest error de partida està viciant el pensament de les ciències socials i de les humanitats, però és el que es considera veritat objectiva. Fer visible a les dones i als altres aquestes mancances ha de fer canviar el pensament instaurat, perquè es tracta d’un pensament parcial que aprenem i adoptem com si fos universal. Des d’aquestes instàncies s’està intentant canviar tot això, però hi ha moltes resistències.

Creu que, a partir d’ara, amb el canvi notable que ha experimentat l’educació, variarà la tendència androcentista que ens ha descrit?
Bé, en primer lloc fixeu-vos com em plantegeu la pregunta. Quan jo vaig estudiar el batxillerat hi havia una educació totalment segregada. Però no podem tenir només aquesta memòria, ja que la coeducació fa molts anys que funciona. Els vostres pares segurament ja van estudiar en una escola de coeducació. No sé quina edat tenen, poden estar en la frontera, però és que ells ja van viure la implantació de la coeducació. Entre els vostres pares i vosaltres hi ha tota una generació, una gran quantitat de gent que s’ha educat en la coeducació, en un sistema d’igualtat de gènere. La Constitució reconeixia la igualtat de drets, i estem parlant de fa 30 anys. En 30 anys ha nascut molta gent. Quan jo vaig estudiar, les dones no podíem accedir a determinades carreres, no podíem accedir a ser jutges, a ser notaris, a ser registradores. I ja no parlo de l’exèrcit. Hi havia tots aquests entrebancs. Això ja hauria d’haver canviat.

Així que és possible que en el futur no tingui per què canviar aquesta actitud? Els valors morals que avui en dia són vigents defensen la igualtat de gènere, o això sembla.
Des que vàreu néixer, tot això ja estava canviant. Però que em pregunteu quan canviaria aquesta situació significa que aquests canvis no s’han percebut en la societat, perquè si no vosaltres consideraríeu tots els fenòmens d’igualtat de gènere normals. Sí que hi ha gestos com aquest nou govern i tot el que significa. Però fixeu-vos que la monarquia encara és anticonstitucional, perquè els drets de les dones estan supeditats als del primer baró, sigui primogènit o no. Però en realitat aquest model ha funcionat més que aquell que deia que teníem igualtat de drets. El model que ha perdurat ha estat el de posar els nois al davant.

S’ha trobat mai que la discriminessin en algun dels seus càrrecs pel fet de ser dona?
Sí. La meva consciència feminista és el resultat d’haver patit la discriminació directament. No només les lleis en la dictadura, sinó que, quan jo estava buscant feina, quan estudiava periodisme, al primer lloc on vaig anar em van dir que la secció de modes estava coberta, i que per tant no em podien donar feina. Un diari que era el que publicava l’associació de la premsa. Quan em vaig quedar embassada no em van deixar treballar. Companys de la feina que es consideraven progressistes creien que una dona embarassada no podia anar a una roda de premsa. M’ho deien en sentit paternalista... Pot ser que tinguis moments dolents, però normalment és una experiència molt plena i em sentia molt capaç de tot. Ara em segueixo trobant amb casos com aquest.

Creu correcte el tractament que donen els mitjans de comunicació a noticies com les del “govern rosa” de Zapatero o el nomenament de Carme Chacón com a ministra de defensa?
Els mitjans, precisament perquè han reproduït aquesta mentalitat tan androcèntrica, han col·laborat a frenar la implantació d’aquestes tasques. I les coses que han sortit ara només són una part de la demostració de la mentalitat tancada, decimonònica i patriarcal que tenen. El problema és que s’està construint un model d’una virilitat prepotent que no es posa de manifest de forma clara (que sí que apareix als pensaments més conservadors) i és un model que al mateix temps és sexista, racista i adult. Si ens fixem, també hi ha moltes vegades menyspreu per l’edat. Amb la ministra Chacón no ha sortit el tema de l’edat, perquè els mitjans ja en tenen prou amb tota la resta. Però si en comptes d’una dona haguessin posat un noi amb trenta anys, haguessin dit que seria un ministre que promet molt i que està molt capacitat. Aquest model viril s’està utilitzant, i per culpa d’ell sembla que només els homes puguin parlar de certes coses. Això exemplicifa el model sexista i racista i al mateix temps, necessita presentar-se com si fos un model superior que diu que les dones, o els immigrants, o els que no són del clan, no poden accedir a aquestes posicions de poder. Però aquest és el model que serveix a alguns mitjans per determinar què és noticia i què no ho és.

Ara que estem parlant de la situació de les dones en la política, com a centre principal de poder, com creu que podria afectar al desenvolupament d’aquest sistema global i de model viril que la presidència d’un país tan influent com els EUA, caigués en mans d’una dona? Canviarien molt les coses?
Potser no. El problema resideix en el fet que estem parlant d’un model que no té res a veure amb el sexe o amb les característiques físiques, sinó que és un model mental de forma de comportament i d’univers. Hi ha moltes dones que estan en llocs de poder que accepten el model existent. Sí que és cert que la visibilitat de dones ajuda a no tenir, com a mínim, una visió tan uniforme com si estiguéssim vivint al segle XIX. Ajuda que la cosa estigui més equilibrada. El ser dona no dóna cap garantia de qualitat. El fet que un president d’estat sigui una dona, o una persona de color negre i que sigui vist diferent, implica un problema de model i de mentalitat. Per tant, l’esforç l’hem de fer tots junts, perquè el que s’ha de canviar és la mentalitat que persisteix avui dia.

Un retrat d'Oprah Winfrey

Aquí proposem un petit text per donar a conèixer la presentadora americana Oprah Winfrey, potser no gaire coneguda per nosaltres, tot i ser considerada una de les dones més poderoses del planeta. A l’enquesta que hem realitzat és la que més vots ha rebut.

Oprah Winfrey

Tot i no haver creat els programes de testimonis, la compassió i la intimitat que els dóna han creat una nova manera de parlar amb els altres.

La famosa model sudanesa Alek Wek es mostra segura i despreocupada mentre la presentadora del programa de testimonis admira les seves faccions africanes, acaricia delicadament la seva galta, i diu: “Que diferent hagués estat la meva infantesa si hagués vist algú com tu per la televisió”. La presentadora és Oprah Winfrey, i és ella qui ha canviat el model per a milers d’espectadors, joves i grans, negres i blancs, durant prop de dotze anys.

Winfrey s’alça com un referent no només en el món dels mitjans de comunicació i l’entreteniment, sinó també en l’àmbit de les converses del carrer. Amb 54 anys, acumula una fortuna que s’estima que supera els 500 milions de dòlars. Té la seva pròpia productora, que crea llargmetratges, especials de televisió per a les hores de màxima audiència i vídeos. És una actriu reconeguda, i va guanyar una nominació als Oscars de l’Acadèmia pel seu paper a “El color púrpura”, i aquesta tardor protagonitzarà “Beloved”, de Toni Morrisson, un film que produeix ella mateixa.

Però és gràcies als seus programes de testimonis que ha aconseguit una major influència. Quan Winfrey parla, el seu públic – estimat en 14 milions de persones als Estats Units d’Amèrica, més milions de persones d’uns altres 132 països – l’escolta. Qualsevol llibre que esculli per al seu espai “llibres en antena” es transforma instantàniament en un best-seller. Quan va fundar “La guardiola més gran del món”, persones de tots els EUA van contribuir amb els seus diners a aconseguir més d’un milió de dòlars (igualats per l’Oprah) per ajudar nens discapacitats a entrar a l’escola. Quan ella va comentar que havia sentit a parlar sobre la malaltia de les vaques boges i va assegurar que “vaig deixar de cop de menjar hamburgueses!” , el dany perceptible a la indústria de la carn de vedella va ser tan important que va desencadenar un plet multimilionari (que va guanyar ella).

La dona al món

No estan en la mateixa situació una dona americana que una africana, no ens enganyem. Del seu lloc de naixement en dependran els seus drets. La dona occidental disposa d’unes llibertats que ja voldrien les dones del món àrab. Recentment, s’ha publicat una notícia d’una protesta femenina a l’Aràbia Saudita (potser el país més masclista del món), perquè segons la seva manera d’entendre la vida, una dona no pot fer esport.

Més enllà dels exemples concrets, si generalitzem sobre la situació de la dona al món veurem que, d’una manera alarmant, pateix discriminacions. Només cal fixar-nos en la quantitat de dones presidentes d’un país o de grans multinacionals. I a més, de les poques que se’n veuen, estem acostumats a que se’ns venguin com la imatge d’una empresa o d’una marca determinada. Alguns anuncis sembla que estiguin fets per acontentar el públic masculí perquè com més famosa i guapa sigui la noia, més cas faran del producte. Aquest és un dels “tics” més habituals de la nostra societat, que encara és més masclista del que voldríem creure. Però per què la dona es tracta com a objecte i no se la té en compte per prendre decisions? Principalment per dos factors:

- La tradició històrica. Com que l’home sempre ha estat qui ha posseït el poder, la tendència és fer les coses pel camí “habitual”.

- El conformisme. Si les coses ja funcionen (no direm si bé o malament) no cal buscar altres formes de fer les coses, tal i com pensen molts propietaris d’empreses.

Però quan volem dir que la dona ha de tenir més presència a les empreses no ho diem perquè volem un domini de la manera femenina de fer les coses. Simplement es tracta de fer una síntesi. Les dones tenen una altra manera de treballar. Hi ha un conjunt de característiques, com poden ser la voluntat, la motivació del treball en equip o la planificació del temps, que els homes no desenvolupen amb la mateixa correcció. Actualment, diverses empreses ja incorporen més dones a les seves plantilles i la tendència és a augmentar la presència femenina. Que segueixi així.

Ara bé, no només el món empresarial pateix el masclisme. En el món dels mitjans de comunicació, la participació i la presència de les dones és cada cop més gran. Amb tot, els estudis realitzats a tot el món mostren que la proporció de dones respecte al seu lloc de direcció o responsabilitat a les empreses de comunicació no arriba enlloc al 50%. Ha augmentat el nombre de dones a les redaccions, però les elits del periodisme segueixen dominades pels homes, fet que reforça els estereotips de gènere. Per acabar amb una dada esfereïdora ressaltem que, segons els estudis de la Organització Internacional del Treball, les dones cobren de mitjana un 30% menys que els seus companys. Això només té un nom: discriminació.

Pel que fa al poder en les relacions de parella, és cert que cada cas és diferent, però negarem que la idea general és que la dona s’ha de quedar cuidant la casa i l’home ha d’anar a treballar? Ja ho analitzarem a fons, però l’actual model suggereix que les obligacions socials que tenen les dones en relació amb la seva parella i familiars (cura de la seva salut, educació dels fills, responsabilitats de la llar...) constitueixen una de les claus per explicar la inferioritat en relació amb el poder a dins de la parella. Aquest model l’hem de canviar perquè tant l’home és capaç de complir amb les obligacions citades com la dona és vàlida per ser la que treballi i porti el pes de la família.

Acabem amb una afirmació que hem trobat a un document penjat a la xarxa i que compartim plenament:

La societat ha de prendre consciència que sense la intervenció plena de la dona en tots els apartats de la vida social, política, judicial i econòmica no es pot parlar d’una democràcia real.



A continuació us convidem a visitar uns enllaços que hem seleccionat relacionats amb l'article.

El primer fa referència a un vídeo produït per un conjunt de dones de l'Aràbia Saudita en què protesten perquè en aquest Estat, només per ser dones, tenen prohibit conduir.
-http://www.adn.es/mundo/20080312/NWS-0694-Mujeres-Youtube-prohibicion-protestar-conducir.html

En l'enllaç següent, adjuntem el document de Word amb una conferència organitzada per la Federació Internacional de Periodistes a l'Amèrica Llatina per reflexionar sobre la situació de la dona als mitjans:
-http://ifj.org/docs/conferencia%20mujer.doc

Tot seguit, us mostrem en aquest enllaç un document PDF sobre un Simposi Internacional de la UNESCO celebrat a Toronto el 1995, en què es va discutir sobre el paper de les dones en la presa de decisions als mitjans de comunicació. Del document, en destaquem la introducció i les conclusions:
-http://www.ifj.org/pdfs/storonto.pdf

A continuació us deixem amb un exemple evident que a l'Àràbia Saudita el poder absolut el tenen els homes, i que sotmeten les dones amb l'excusa de la religió, que, com és habitual a tot el món, és també regida pels homes:
-http://halconesuruguay.blogspot.com/2008/03/religiosos-cancelan-maratn-de-mujeres.html

I l'últim, de caire més esperançador, és un reflex de la posició de la comunitat internacional —en aquest cas extrapolada a l'esport— pel que fa a la situació de la dona en el món, la qual cosa força el mateix estat a crear una façana aperturista amb accions com aquesta:
-http://www.gulfnews.com/news/gulf/saudi_arabia/10184443.html

Declaració d'intencions (correcció)

Quan plantegem la posició de la dona al món actual en diverses ocasions s'evidencia que es troba en inferioritat envers l'home. És cert que en els últims anys la situació de la dona ha millorat en el món laboral, en les relacions interpersonals o en els seus drets i llibertats però, n’hi ha prou?

Des d’aquest blog volem reflexionar al voltant del paper de la dona en els diversos àmbits de poder de la societat d’avui en dia, i és que en ple segle XXI –on tothom s’omple la boca parlant de paritat, igualtat i altres bones paraules- creiem que encara falten molts obstacles per superar la discriminació de gènere.

En aquest espai virtual analitzarem la presència femenina en el món empresarial, en els mitjans de comunicació i en el poder en les relacions de parella. Per exemple, les companyies distribueixen els sous entre els seus treballadors, proporcionalment a la posició de poder que ocupen. Però si la cúpula més alta està presidida per una dona, acostuma a tenir un salari inferior que si es tracta d‘un home. Són aquests detalls els que fan que la societat, en els seus pilars més bàsics, avanci a un ritme extremadament lent i que en molts aspectes visquem de la mateixa manera que molts anys enrere.

Pel que fa als mitjans de comunicació, és cert que la dona ha vist com els seus drets augmentaven a mesura que han passat els anys però, si mirem les xifres de personal femení en els mass media, veurem que segueixen en inferioritat respecte els treballadors masculins. Tot i això, la tendència actual és incorporar professionals sense tenir en compte el seu sexe i mirant només les seves capacitats.

D’altra banda, és alarmant que encara hi hagi víctimes per agressions per part de les seves parelles. Ens hem acostumat a veure normal que el sector majoritàriament afectat sigui el femení i això és una clara mostra de la supervivència del patriarcalisme arrelat durant tants i tants anys.

Així doncs, us convidem a visitar el nostre blog, a compartir els vostres punts de vista amb els temes que tractarem i a crear un espai de reflexió on tots plegats podem trobar alguna solució i mirar de viure tots junts en un món més just.

Declaració d'intencions

Quan plantegem la posició de la dona al món actual molts cops s'evidencia que es troba en inferioritat i debilitat envers l'home. És cert que en els últims anys la situació de la dona ha millorat en el món laboral, en les relacions interpersonals o en els seus drets i llibertats.

Des d’aquest blog volem reflexionar al voltant del paper de la dona en els diversos àmbits de poder de la societat d’avui en dia. Creiem que en ple segle XXI –on tothom s’omple la boca parlant de paritat, igualtat i d’altres bones paraules- encara falten molts obstacles per superar la discriminació de gènere.

Algun dels àmbits de poder que analitzarem inclouen la presència femenina en el món empresarial, en els mitjans de comunicació i en el poder en les relacions de parella. La nostra societat disposa encara de trets patriarcals i l’home segueix sent el pilar fonamental de la família. Per exemple, les empreses distribueixen els sous entre els seus treballadors, segons la posició de poder que ocupen. Però si la cúpula més alta està presidida per una dona, acostuma a guanyar un salari inferior que quan es tracta d‘un home. Són aquests detalls els que fan que la societat en els seus pilars més bàsics, avanci a un ritme extremadament lent i que en molts sectors visquem com si es tractés de fa molts anys enrere.

És cert que la dona ha vist com els seus drets augmentaven a mesura que han passat els segles, però si mirem les xifres de personal femení en els mitjans de comunicació, veurem que segueixen en inferioritat respecte el personal masculí. Tot i això, la tendència actual és incorporar professionals sense tenir en compte el seu sexe i mirant només les seves capacitats.

D’altra banda és alarmant que encara hi hagi víctimes per agressions per part de les seves parelles. Ens hem acostumat a veure normal que el sector majoritàriament afectat sigui el femení i això és una clara mostra de la supervivència del poder masculí arrelat durant tants i tants anys.

Així doncs, us convidem a visitar el nostre blog, a compartir els vostres punts de vista amb els temes que tractarem i a crear un espai de reflexió on tots plegats podem trobar alguna solució i mirar de viure tots plegats en un món més just.