L'entrevista

A.Moreno: “Els mitjans han col·laborat a mantenir el model masculí”

Amparo Moreno va ser regidora i tinent d’alcalde de l’Ajuntament de Tortosa entre el 2003 i el 2007. Sensibilitzada amb la causa feminista, ha col·laborat amb l’Associació de Dones Periodistes, la revista Vindicación Feminista, i ha publicat un llibre sobre el tema titulat De qué hablamos cuando hablamos del hombre (Treinta años de crítica y alternativas al pensamiento androcéntrico). Actualment és vicedegana del Col·legi de Periodistes de Catalunya i Coordinadora de la llicenciatura de Periodisme de la UAB.

Quina ha estat l’evolució de les dones en l’àmbit dels mitjans de comunicació? L’evolució de la presència de les dones en aquest àmbits durant les últimes dècades ha estat més lenta respecte d’altres professions, sobretot si es té en compte els càrrecs d’alta responsabilitat. Per una banda, la incorporació de dones com a estudiants ha sigut molt ràpida. Ja sabeu que hi ha més noies que nois, la qual cosa no passava al principi. Tot i així, aquest canvi no ha afectat en la mateixa mesura als càrrecs de responsabilitat i poder, per raons diverses. Una d’elles és la persistència d’uns models androcèntrics de la professió i els poders vinculats no només als mitjans sinó també al seu coneixement. I, per tant, afecta tant al periodisme com a la universitat i a les institucions polítiques. D’una banda, els poders tenen aquests esquemes sobre els homes molt interioritzats i els han aplicat; de l’altra, a les dones, quan ens toca intervenir al terreny de joc, també ens fa plantejar fins a quin punt volem jugar-hi. Això fa que, a vegades, es digui que són les mateixes noies les que no volen tenir càrrecs de responsabilitat. En general, l’acceptació de les dones a la feina ha costat tant perquè hi ha el problema de l’educació i normalment fa que hi hagi una selecció i que acabin sobrevivint les que hi han posat més ganes, força, dedicació i treball. I perquè siguis reconeguda i et guanyis un lloc, normalment, has de treballar i demostrar el doble o més que ells [els homes].

Quines són les entitats que lluiten per la normalització de la tasca de la dona? Destaqui’n algunes.
Des de la democràcia s’han creat diversos centres, com el Instituto de la Mujer, o l’Institut Català de les Dones. Al Col·legi de Periodistes hi ha l’Associació Catalana de Dones Periodistes. A la universitat també es van desenvolupar els estudis des de la perspectiva de les dones, concretament, des de l’equip de recerca més antic del departament, el Feminari de la Cultura de Masses. Des d’aquest feminari s’han anat desenvolupant uns centres d’estudi en el qual hi ha diferents línies. La línia predominant és la dels estudis de gènere, crítica del pensament androcèntric i partidaris d’altres visions, més etnocentristes, ni androcentristes ni ginecocèntriques. La veritat general és que s’està explicant el món acadèmic com a correcte. No obstant això, resulta que s’han construït explicacions sense tenir en compte, si més no, el 50% de la població (les dones). I aquest error de partida està viciant el pensament de les ciències socials i de les humanitats, però és el que es considera veritat objectiva. Fer visible a les dones i als altres aquestes mancances ha de fer canviar el pensament instaurat, perquè es tracta d’un pensament parcial que aprenem i adoptem com si fos universal. Des d’aquestes instàncies s’està intentant canviar tot això, però hi ha moltes resistències.

Creu que, a partir d’ara, amb el canvi notable que ha experimentat l’educació, variarà la tendència androcentista que ens ha descrit?
Bé, en primer lloc fixeu-vos com em plantegeu la pregunta. Quan jo vaig estudiar el batxillerat hi havia una educació totalment segregada. Però no podem tenir només aquesta memòria, ja que la coeducació fa molts anys que funciona. Els vostres pares segurament ja van estudiar en una escola de coeducació. No sé quina edat tenen, poden estar en la frontera, però és que ells ja van viure la implantació de la coeducació. Entre els vostres pares i vosaltres hi ha tota una generació, una gran quantitat de gent que s’ha educat en la coeducació, en un sistema d’igualtat de gènere. La Constitució reconeixia la igualtat de drets, i estem parlant de fa 30 anys. En 30 anys ha nascut molta gent. Quan jo vaig estudiar, les dones no podíem accedir a determinades carreres, no podíem accedir a ser jutges, a ser notaris, a ser registradores. I ja no parlo de l’exèrcit. Hi havia tots aquests entrebancs. Això ja hauria d’haver canviat.

Així que és possible que en el futur no tingui per què canviar aquesta actitud? Els valors morals que avui en dia són vigents defensen la igualtat de gènere, o això sembla.
Des que vàreu néixer, tot això ja estava canviant. Però que em pregunteu quan canviaria aquesta situació significa que aquests canvis no s’han percebut en la societat, perquè si no vosaltres consideraríeu tots els fenòmens d’igualtat de gènere normals. Sí que hi ha gestos com aquest nou govern i tot el que significa. Però fixeu-vos que la monarquia encara és anticonstitucional, perquè els drets de les dones estan supeditats als del primer baró, sigui primogènit o no. Però en realitat aquest model ha funcionat més que aquell que deia que teníem igualtat de drets. El model que ha perdurat ha estat el de posar els nois al davant.

S’ha trobat mai que la discriminessin en algun dels seus càrrecs pel fet de ser dona?
Sí. La meva consciència feminista és el resultat d’haver patit la discriminació directament. No només les lleis en la dictadura, sinó que, quan jo estava buscant feina, quan estudiava periodisme, al primer lloc on vaig anar em van dir que la secció de modes estava coberta, i que per tant no em podien donar feina. Un diari que era el que publicava l’associació de la premsa. Quan em vaig quedar embassada no em van deixar treballar. Companys de la feina que es consideraven progressistes creien que una dona embarassada no podia anar a una roda de premsa. M’ho deien en sentit paternalista... Pot ser que tinguis moments dolents, però normalment és una experiència molt plena i em sentia molt capaç de tot. Ara em segueixo trobant amb casos com aquest.

Creu correcte el tractament que donen els mitjans de comunicació a noticies com les del “govern rosa” de Zapatero o el nomenament de Carme Chacón com a ministra de defensa?
Els mitjans, precisament perquè han reproduït aquesta mentalitat tan androcèntrica, han col·laborat a frenar la implantació d’aquestes tasques. I les coses que han sortit ara només són una part de la demostració de la mentalitat tancada, decimonònica i patriarcal que tenen. El problema és que s’està construint un model d’una virilitat prepotent que no es posa de manifest de forma clara (que sí que apareix als pensaments més conservadors) i és un model que al mateix temps és sexista, racista i adult. Si ens fixem, també hi ha moltes vegades menyspreu per l’edat. Amb la ministra Chacón no ha sortit el tema de l’edat, perquè els mitjans ja en tenen prou amb tota la resta. Però si en comptes d’una dona haguessin posat un noi amb trenta anys, haguessin dit que seria un ministre que promet molt i que està molt capacitat. Aquest model viril s’està utilitzant, i per culpa d’ell sembla que només els homes puguin parlar de certes coses. Això exemplicifa el model sexista i racista i al mateix temps, necessita presentar-se com si fos un model superior que diu que les dones, o els immigrants, o els que no són del clan, no poden accedir a aquestes posicions de poder. Però aquest és el model que serveix a alguns mitjans per determinar què és noticia i què no ho és.

Ara que estem parlant de la situació de les dones en la política, com a centre principal de poder, com creu que podria afectar al desenvolupament d’aquest sistema global i de model viril que la presidència d’un país tan influent com els EUA, caigués en mans d’una dona? Canviarien molt les coses?
Potser no. El problema resideix en el fet que estem parlant d’un model que no té res a veure amb el sexe o amb les característiques físiques, sinó que és un model mental de forma de comportament i d’univers. Hi ha moltes dones que estan en llocs de poder que accepten el model existent. Sí que és cert que la visibilitat de dones ajuda a no tenir, com a mínim, una visió tan uniforme com si estiguéssim vivint al segle XIX. Ajuda que la cosa estigui més equilibrada. El ser dona no dóna cap garantia de qualitat. El fet que un president d’estat sigui una dona, o una persona de color negre i que sigui vist diferent, implica un problema de model i de mentalitat. Per tant, l’esforç l’hem de fer tots junts, perquè el que s’ha de canviar és la mentalitat que persisteix avui dia.