En aquest blog hem tractat les vessants de la dona al poder en el món empresarial i dels mitjans de comunicació, apropant-nos a la trajectòria d’Oprah Winfrey i entrevistant Amparo Moreno. Continuant amb la filosofia de la nostra declaració d’intencions, creiem pertinent dedicar una entrada al paper de les dones en les relacions de parella.
Així, veiem en el món de la gran pantalla una bona manera d’explicar un cas referent a aquesta temàtica, tot i que serà des d’un punt de vista molt peculiar: és el cas de dues dones, una ja morta, que utilitzaran el seu poder per fer explotar una parella. Es tracta de la pel·lícula Rebecca, de la qual ara us presentem una ressenya.
Rebecca: Quan el poder traspassa els límits de la vida
Rebecca és una producció de 1940 dirigida per l’il·lustre director Alfred Hitchcock que, amb aquest film, començava una llarga carrera per Hollywood després d’iniciar el seu ascens a la fama a la Gran Bretanya. Produïda per David O. Selznick, la pel·lícula és una adaptació de la novel·la homònima de Daphne du Maurier escrita el 1938. Es tracta d’un thriller psicològic que gira al voltant de les dificultats d’una parella per reeixir en la relació, ja que s’han enfrontat amb l’ombra de la primera esposa del marit, ja difunta, que es transforma en una mansió tan gran com hostil. A més, té una afèrrima aliada, la majordoma de la casa.
La història comença a Montecarlo, quan Maxim de Winter, un aristòcrata vidu, coneix l’acompanyant d’una dona rica. De Winter i la noia, de la qual mai se’n diu el nom, s’enamoren i en poques setmanes decideixen casar-se. Maxim, el personatge que encarna l’actor Laurence Olivier –també conegut pel seu paper de Cras a Espartac, de Stanley Kubrick– porta la seva dona a viure a Manderley, la gran mansió que té a Cornualla. Allà comença una trama on també pren rellevància Mrs. Danvers, l’antagonista. És la majordoma de la casa, ja des dels temps de l’antiga mestressa, Rebecca, difunta en circumstàncies que no s’expliciten.
El personatge que representa Judith Anderson es mostra clarament obsessionada amb Rebecca i es pren molt malament l’arribada de la nova hostessa. Insistentment la intimida fent-li veure que l’escenari no està fet per a ella i que Rebecca era insubstituïble. A banda, la dona de Maxim es troba sovint envoltada de roba, mobiliari o d’altres coses que recorden Rebecca. Per exemple, qualsevol coixí, manta o estovalles tenen brodada una R que indica la inicial de l’antiga mestressa. Gràcies a tots aquests recursos, Hitchcock transmet de forma magistral una atmosfera asfixiant, ja que sembla que la pròpia mansió sigui hostil a la nouvinguda i es vagi tancant poc a poc al seu voltant. Mrs. Danvers, a més, s’ocupa especialment de cuidar i conservar les propietats de Rebecca tal i com les va deixar el dia de la seva mort, la qual cosa pot fer pensar en una relació lèsbica entre les dues, o com a mínim una atracció més enllà de la servitud per part de Danvers. Així s’insinua al llarg de tot el film, a través de metàfores i altres recursos simbòlics, als quals Hitchcock ens té molt acostumats.
.
La pressió de la majordoma és tal que la dona de Maxim de Winter, interpretada per Joan Fontaine, comença a agafar inseguretat envers el seu home, ja que Danvers li fa veure que ell encara està enamorat de Rebecca. A més, se sent cada vegada més angoixada, creu que no està a l’altura de la difunta mestressa. Està totalment eclipsada per un cadàver. Seria un clar reflex d’una dona assetjada psicològicament, com n’hi ha tantes avui dia i des d’aquí intentem denunciar.
En una de les escenes més memorables, que ja ha passat als annals del cinema, una Joan Fontaine, que broda el seu paper, es posa a plorar i se situa davant d’un finestral obert. La majordoma, freda, incisiva, maligna, li aconsella que se suïcidi. La senyora De Winter està desesperada, perduda i s’adona del seu fracàs, ja que el poder de Rebecca és tal que es creu sense sortida. S’escenifica així la desesperació de la protagonista, desvalguda, sola i totalment anul·lada davant l’ombra de Rebecca.
Aquesta és la història d’una dona difunta que va tenir molt poder a casa, en les relacions amb el seu home, ja que tot i que s’explica indirectament, sabem que no estava gens sotmesa a ell, sinó que tenia via lliure per actuar com volgués a causa de l’estatus social del seu marit. Havien de guardar les aparences, però en realitat, es tractava d’un matrimoni mort. També veiem un important poder de la majordoma de la casa que, gràcies a la seva influència i perseverança, crea problemes a una parella, tot i la inferioritat que li suposa el seu càrrec a la casa. Quant al matrimoni, que representen Joan Fontaine i Laurence Olivier, no podem analitzar quin rol té cadascú en la vida de parella. No obstant això, sí que queda ben palès en la trama que la dona és la nouvinguda en la situació i juga un paper d’inexperta. No duu la iniciativa per la incomoditat que li suposa Manderley i tot el que envolta el fantasma de Rebecca. Per acabar, a nivell tècnic el film destaca per l’ús de les llums i ombres, que creen un ambient trist i lúgubre, que representa en tot moment l’estat d’ànim de la jove protagonista.
dijous, 15 de maig del 2008
Subscriure's a:
Missatges (Atom)